dimarts, 31 de gener de 2012

Manuel Mandianes: "Un esperit lliure, o com nedar a contracorrent"

Manuel Mandianes Castro (1)

Enguany, després de un bon grapat d'anys treballant a la Institució Milà i Fontanals del CSIC (concretament des del 1985), es jubila el Doctor Manuel Mandianes Castro.
Però, la seva carrera científica havia començat feia uns quans anys, i encara molt abans havia viscut ja tota una sèrie d'esdeveniments personals, que conformarien el seu futur com a persona i possiblement també com a investigador.
Potser no és del tot coneguda la seva primera etapa com a estudiant al Seminari a Burgos, buscant la seva vocació com a persona i com a capellà de l'Església Catòlica. En realitat ell volia ser missioner -estava preocupat ja de ben jove pel tema de la justícia social i pensava llavors que el millor camí havia de ser aquest-, i ja com a missioner, va decidir emigrar a Portugal. Ben aviat el seu esperit inquiet el va fer integrar-se en uns grups d'ideologia comunista en plena dictadura, i va ser expulsat a Espanya.
Posteriorment decideix travessar l'Atlàntic i desembarcar a Colòmbia, on assisteix al naixement de l'anomenada "Teologia de la Liberación" durant els anys 68 i 69. En aquell moment hi ha tota una discussió efervescent sobre la conveniència de limitar-se a influir en la formació del poble i fomentar la justícia social, o intervenir directament en la lluita social i armada del país. Allà, una vegada més, es veu immers enmig d'un conflicte polític, atrapat en l'enfrontament entre la guerrilla i l'exèrcit colombians. Així, novament, és expulsat d'un país on resulta incòmode, aquest cop acusat de pertànyer a la mateixa guerrilla colombiana.
Torna a Espanya i, amb ganes d’experimentar una altra vida diferent de la que havia tingut fins aleshores, decideix deixar el ministeri sacerdotal. En aquest moment intervindrà en unes conferències sobre els fets que s'estan produint durant aquella etapa històrica al Tercer Món.
Decideix emigrar novament, aquesta vegada a França, i continua els estudis a la Sorbona a París, i després a Strasburgo, on compagina els estudis amb el treball a la mateixa Universitat en tasques de neteja de les mateixes aules on estudiava. El 1975 va acabar la llicenciatura en Teologia Catòlica, i el 1976 ho farà en Antropologia. Posteriorment es doctorà en Teologia. La feina a la Universitat no la deixarà fins que un cop acabats els estudis es dedica a la docència impartint classes a la mateixa Universitat.
A França acabarà estant 9 anys, fins al 1982, en què decideix tornar a Espanya. A Madrid, es dedicarà a impartir classes de Religió i Ètica en un Institut. Al mateix temps, és contractat també per a impartir uns cursos introductoris sobre els Sínodes d'Amèrica durant les Colònies.
Al 1984 hi ha una proposta de Beca postdoctoral de 3 anys per treballar al CSIC, però abans d'acabar el primer any surt a concurs, i aconsegueix, la primera plaça d'Antropologia Social a la Institució Milà i Fontanals, després d'una etapa al IESA, com a director, després de Salvador Giner.
Durant la seva llarga carrera va poder fer amistat amb diversos escriptors entre els que destaca Julio Caro Baroja.
La seva tasca com a antropòleg sovint a traspassat les parets del seu lloc de treball habitual per ocupar un espai en els més diversos mitjans de comunicació social. Ha publicat i continua publicant en diaris i agències de comunicació, i també ha estat present en diverses televisions. Així a l'agència EFE, a la TV de Galícia, a El País, El Mundo, La Voz de Galícia, La Vanguardia, Diario 16, El Faro de Vigo, El Periódico, i un llarg etcètera...
Les seves reflexions, fruit del seu esperit lliure i permanentment crític, es reflecteixen en l'actualitat al seu Blog: "Diario Nihilista de un Antropologo": http://blogs.periodistadigital.com/manuelmandianes.php
La seva extensa obra publicada que començà el 1983 amb "Loureses, un village de la Galice", (1) i continua a l'actualitat amb un bagatge que voreja el centenar de publicacions en llibres i revistes, a banda de les més de dues-centes publicacions d'articles en mitjans de comunicació.

Finalment, volem fer-li algunes preguntes de caire més personal:

-¿Cual fue el motivo que le impulsó a dedicarse a la investigación en el campo de la Antropología?
El deseo de mejor conocer al ser humano. Si conocer los problemas que lo afectan es conocerlo mejor, puede que haya encontrado el camino. Si conocerlo mejor es encontrar medios de solucionar sus problemas o arreglar el mundo, he fracasado.

-¿Se siente especialmente orgulloso de alguno de sus numerosos trabajos o publicaciones?
De ninguno; me siento orgulloso de lo que he hecho en su conjunto. Me han pagado por hacer lo que hubiera hecho en mi tiempo de ocio de no haberme pagado por ello. Siempre he disfrutado haciendo lo que he hecho.

-¿Recuerda alguna anécdota o hecho significativo, ya sea personal o profesional, durante su larga carrera como investigador y antropólogo?
Ver a unos niños escapar cuando yo llegaba porque sus padres les habían dicho que era un antropófago, unas prostitutas a las que había entrevistado me buscaron para que obligara a unos clientes a que les pagaran unos servicios que les habían prestado, en viajes por Galicia oí decir en el autobús: hablar bajo que ése, señalándome a mí, lo va a contar todo en la tele o escribirlo en el diario; experiencias difíciles de explicar vividas en viajes en autobús por Brasil.

-¿Podría comentarnos alguna de sus aficiones personales, más allá de su trabajo como investigador?

Tengo una buena colección de carteles, de búhos, de libros del XVI. Siempre que puedo, salgo a hacer deporte a primera hora de la mañana o, al menos, hago unas tablas de gimnasia en casa. Mi carrera más larga fue de 80 kilómetros; entre cientos de participantes llegué entre los 10 primeros. Participé en varias competiciones de 10.000 metros llegando dos veces de segundo.

-¿Creemos que usted continua trabajando en algunas publicaciones. Es realmente así?
Seguiré leyendo, estudiando y escribiendo como hasta ahora. Tego un libro en la imprenta, dos ensayos: uno sobre fútbol y otro sobre los inmigrantes, a punto de terminar, y dos novelas muy avanzadas. El trabajo sin presiones, sin imposiciones, me divierte.

-¿Cual cree que es el papel que ejercen los intelectuales en nuestra sociedad? Es realmente de compromiso social?
El primer papel de los intelectuales debe de ser estudiar, pensar e investigar; pero eso se puede conjugar con un compromiso social que la mayoría de ellos no abrazan, muy concretamente la mayoría de los científicos que trabajan en el CSIC. La mayoría de los intelectuales son orgánicos, ni de izquierdas ni de derechas sino orgánicos del poder, “apesebrados”. Hacen honor al dicho popular: “Hablan por la boca que comen”. Ni dicen lo que piensan y, en algunos casos peor aún, no piensan lo que dicen.

-¿Para terminar, nos podría expresar su opinión sobre la actual situación de crisis económica y social en la cual se ve inmersa nuestra sociedad?
La crisis actual es ética y moral: falta de principios, y, por supuesto, económica. Los financieros han desechado por completo la función social del dinero. Y los políticos se han echado en brazos de los banqueros. Todo el mundo habla de las agencias de evaluación y de los mercados y nadie nos ha dicho aún quienes los manejan.

_____________________________________

(1) Manuel MANDIANES CASTRO - 14-01-1942 Loureses (Orense)
Científico Titular - 1.1.1986
1975: Licenciado en Teología Católica
(Université de Strasbourg Sciences Humanines USSH, II)
1976: Licenciado en Antropología (USSH, II)
1979: Doctor en Teología Católica (USHS. II)
1981: Doctor en Etnología y antropología (USHS II)
1982: Doctor en Ciencias políticas y Sociología

(2) "Loureses, un village de la Galice", Association des Publications près des Université de Strasbourg, Strasbourg 1983. Versión gallega "Loureses, antropoloxía dunha parroquia galega" (Galaxia, Vigo, 1984)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada